QÜESTIÓ DE SORT

Una imatge de televisió: un plató insuls amb un senyor inexpressiu assegut davant d’una taula, sobre la qual descansen una sèrie de boles de colors numerades; una mica més enllà un bombo que giravolta sense parar, fins que finalment s’atura, i, capriciós, escup una altra bola. Una dona espatarrant la recull, mirant a la càmera amb un somriure permanent, i se l’emporta cap a la taula, desfilant sobre tacons de vertígen. El senyor anuncia el número, sense una engruna d’emoció que moduli la seva veu: el sis.

―No, no, no! Merda! Collons! No! ―es desespera un televident en algun lloc a l’altre costat de la pantalla, deixant-se caure de genolls al terra, les mans al cap―. No m’ho puc creure… jo em foto un tret…

Per alguna casualitat que no convé ara analitzar, ens trobem al minúscul saló-menjador de l’humil apartament d’un individu que es diu… es diu Gustau, per assignar-li un nom així a l’atzar. Acaba de perdre tres milions d’euros en el sorteig de la loteria, per un sol número, el set enlloc del sis. A pesar de la seva desgràcia, certament curiosa, gairebé hilarant, no tenim que témer per la seva vida; l’amenaça que acaba de proferir no va de debò, tot i que l’exasperació que s’ha apoderat d’ell li ofusqui per complet el sentit i la raó. Al seu costat, amb el cul tranquil·lament amotllat a la forma d’una butaca ronyosa, el seu amic el contempla amb rostre seriós, mentre liba delicadament d’una copa reomplerta amb “tinto de verano”, un cop se’ls hi ha acabat el xampany.

―Vinga, vinga, va… no facis un drama. Després de tot, no em negaràs que el resultat era del tot previsible…

En escoltar el comentari, automàticament, el Gustau suspèn la seva enrabiada i deixa de cagar-se en tot el santoral, encara amb el bitllet de loteria fet bocinets entre les mans, i aixeca el cap per mirar estranyat al seu amic, com si aquell raonament cabal fos l’extravagància més gran que hagués escoltat mai.

―Cony, sí… un mai s’espera guanyar… pero collons, perdre així, quan ho tenia ja tan a prop? Com pot ser la sort tan cruel?

―Però quina sort? ―riu l’altre, sincerament divertit―. De què em parles? No em diguis que encara creus en aquesta bajanada…

―És clar ―replica en Gustau tot ofès, gairebé tant com si fossin les seves creences religioses el que allí s’està posant en qüestió―. Com li diries tu, si no, al fet que sigui el caprici d’unes boles que giren sense sentit el que tingui que decidir si jo sóc pobre o ric? O al miracle inexplicable que impedeix a un home de negocis, atrapat en un embús de trànsit, acabi finalment embarcant-se en un avió que després s’estavellarà?

Tan sols un parell de segons, no més, resulten suficients perquè l’interpel·lat articuli la seva resposta.

―Molt fàcil. Relació causa-efecte ―sentencia amb un somriure de suficiència, i després prossegueix amb la seva explicació―. Des de la teva visió subjectiva tot et podrà semblar atzar o caprici, però si ho contemples amb objectivitat tot es converteix en una pura qüestió matemàtica, amic meu: números expressats en les lleis de la física que fan que la força amb què s’acciona el bombo i las trajectòries originades per les diferents caramboles sigui l’únic que determini finalment que un número acabi caient i un altre no. El mateix amb l’exemple de l’avió: una simple qüestió de càlcul espai-temporal. Amb les dades suficients a la mà, estimat amic, seria possible preveure en tot moment qualsevol cosa que vagi a succeir en aquest món…

Un cop finalitzat el discurs del seu company, en Gustau queda pensatiu un moment, valorant curosament la conveniència de la gosadia que li acaba de creuar el pensament.

―Molt bé ―es decideix al final, alçant-se del sofà―, si estàs tan segur d’això no t’importarà que proposi un petit joc que tot just se m’ha ocorregut.

Seguidament s’encamina cap a un petit moble que llangueix en un racó, i, després de furgar una estona en els seus calaixos, retorna amb un revòlver antic i un parell de bales a les mans.

―Anem a comprovar qui té la raó…

 

Aquella nit, més tard, alertats pels trets, els veïns acabaran trucant a la policia, que no tindrà més remei que esbotzar la porta. En entrar trobarà la tele encesa i diverses ampolles buides, més dos cadàvers serens, còmodament aposentats als seus seients, amb un tret al cap cadascun: l’un condemnat per la seva mala ratxa; l’altre per no haver adquirit el bon costum de portar a sobre una calculadora científica, sempre inseparable juntament amb la cartera i les claus del cotxe.

 

 

DAVID D’ARGENT

27 d’agost del 2011

(Traduït de l’original en castellà)

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

  

EL TRAFICANT DE KRYPTONITES

…Una nit descoratjadora a la ciutat; plou a bots i barrals, i els carrers s’han quedat deserts; les llums tènues dels gratacels centellegen difuminant-se a les altures, sacsejades per la tempesta. De sobte els cels tremolen, batzegats per la fogonada de l’aparell elèctric, i permeten entreveure fugaçment la presència d’una silueta vigilant a la cúspide de la gegantina Torre McArthur, amb les mans a la cintura i la capa onejant al vent.

―Maleït busca-raons… ―murmura una ombra de faccions anguloses, guaitant cap a dalt a través de la finestreta de la part del darrere d’una limusina que creua la ciutat―. Aviat se li acabaran les ganes de ficar els nassos en els meus assumptes.

El vehicle para davant d’un magatzem, quinze minuts després, a la zona de molls del port. Un cartell mal il·luminat mostra un simple dipòsit de peces de recanvi per a vaixells.

―Tot és a punt, Senyoria ―anuncia el conductor, revelant el seu rostre brutal solcat de cicatrius a través d’un circuit intern de televisió―. Di Marco i els seus homes esperen a dins.

La persiana s’aixeca a poc a poc, i la limusina roda quietament fins a l’interior d’una nau espaiosa, completament buida. Al centre s’hi troba tan sols una camioneta, amb tres homes apostats davant del paraxocs; el del mig rabassut, i d’apariència excèntrica; els que el flanquegen fornits, els seus esbirros. S’atura la limusina clavant els frens davant del grup, i de seguida s’obre la porta del darrere. Amb gest enèrgic emergeix la silueta encorbada d’un ancià esquerp, recolzat damunt d’un bastó.

―M’alegro de veure’l, Senyoria ―somriu l’individu estrany, avantçant-se per a rebre’l―. És sempre per a mi un plaer fer negocis amb vostè. Digui’m, què el porta avui per aquí?

―Com bé sabràs, tenim nou heroi a la ciutat. Un tal Neutrino-Man… un veritable maldecap. Necessito que m’aconsegueixis quelcom que m’ajudi a parar-li els peus.

L’individu somriu de nou, aquesta vegada amb malícia, i li fa un senyal als seus homes, enviant-los de tornada a la camioneta, a la recerca d’alguna cosa.

―Evil Di Marco sempre té la millor mercaderia per als seus clients més distingits… Si vaig ser capaç d’aconseguir-li kryptonita suficient per a escarmentar a en Superman, què no podré fer per a que li doni una lliço a aquest novell?

DAVID D’ARGENT

23 de gener de 2011

(Traduït de l’original en castellà)

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

SEGONES OPORTUNITATS

Després d’uns minuts d’espera, una vegada van haver-se carregat totes les aplicacions i plug-ins, l’inspector Nicolás Egea, de la Brigada d’Investigació Tecnològica, va materialitzar-se finalment a la propietat de Lady Barbarella. L’interior de la casa era extremadament mínim: tan sols un parell de sofàs grandiosos d’un blanc impol·lut ocupant el centre d’un saló enorme, envoltat d’amplis finestrals que oferien unes vistes impressionants sobre el mar; al sostre, una línia de lámpades cúbiques que penjava de llargs cables d’acer. Contra l’única paret, s’arrepenjava un televisor gegantí de pantalla plana, programat en un bucle d’imatges que mostraven orgies ominoses, entre musculosos homes alats i sirenes, i cavalls de tors humà que desfloraven verges, extasiades davant de la seva primera experiència virtual.

―Li agrada el que veu, inspector? ―va preguntar de sobte una veu melosa, insinuant, al seu darrere.

Lleugerament sobresaltat, l’inspector va girar-se al moment, i va descobrir a una dona de formes absolutament voluptuoses, que va provocar que se li tombés el gotet de cafè, de pur nerviosisme, allà de tornada a la seva gris oficina de Madrid. La va contemplar davallar des d’el pis superior, estirant les seves llargues cames nues sobre esglaons que semblaven sostenir-se sobre el buit, i després, una cop va tenir-la al davant, es va deixar perdre en la seva textura perfecta, que gairebé dissimulava del tot els poliedres que composaven el seu cos d’escàndol, sinuós i temptador.

―He vingut… he vingut per a fer-li unes preguntes… ―va aconseguir dir al final, forçant-se a mantenir la calma― …en relació a una investigació que s’està duent a terme.

―Endavant, inspector. Dispari doncs.

―Què li diu el nom de Maverick85?

―No molt, la veritat; no sé res de la seva vida real. Ens vam conéixer aquí, en aquest món, i mai parlem de negocis… només de plaer ―va remarcar, llençant-li una mirada lasciva a l’avatar de l’inspector, de dalt a baix―. Puc preguntar per què l’estan investigant?

―Tenim motius sòlids per pensar que el seu perfil de Second Life és en realitat una tapadora. Sospitem que està utilitzant el seu negoci inmobiliari de compravenda de terrenys virtuals per a blanquejar diners procedents del tràfic de drogues.

Lady Barbarella va callar; va prendre’s un instant per a analitzar aquella revelació, conscient que els ulls del policia es debatien en una lluita ferotge per tal de no precipitar-se al damunt del seu escot vertiginós. Al final, va decidir avançar-se unes passes, bellugant els malucs, i li va agafar la corbata, recreant-se en el tacte subtil dels seus píxels.

―Miri inspector… com ja li he dit, en Maverick i jo solament ens ho passem bé junts. No obstant això, tinc la fortuna de comptar entre els meus amics a gent molt influent que acostuma a fer tractes amb ell. Potser desitgi conèixer-los…― va suggerir, apropant perillosament els seus llavis als d’ell, de manera incitadora―. Aquesta nit faré una festa, aquí, a casa meva. Per què no s’hi passa, i els hi presento a la intimitat?

La intimitat… podia imaginar-se perfectament el que allò significava…

 

L’inspector Nicolás Egea va sentir-se pres d’una gran turbació quan va desconnectar-se d’aquell univers paral·lel, de tornada a la realitat anodina del seu despatx a la cinquena planta de la Comissaria General de la Policia Judicial. Encara es trobava en tractament de desintoxicació per la seva addicció al “cibersexe”, i li horroritzava la idea d’una recaiguda… però després de tants mesos ficat en carrerons sense sortida, sense saber a què agafar-se, l’ombra del dubte planava al seu damunt. De veritat podia permetre’s el luxe de renunciar a seguir una línia d’investigació com aquella?

 

 

DAVID D’ARGENT

23 de febrer de 2011

(Traduït de l’original en castellà)

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

AMOR ÍNFIM

En un dia clar d’abril una mosca va volant pel cel; no gaire alt, perquè la vida no els hi ha reservat fites gaire elevades a aquestes criatures, però si molt ràpid, perquè s’hi juga la pell. Acaba d’escapar pels pèls del bec d’un pardal, gràcies a les seves piruetes i al seu vol irregular, i tot i que creu haver-lo despistat, no se’n refia. De fet, l’instint prou bé que s’ho dictamina amb un missatge d’allò més clar: per anar per aquest món ple de perills hi calen mil ulls, i una mosqueta minsa i poqueta cosa com ella no es pot permetre el luxe d’abaixar la guàrdia ni un instant. Ben mirat, potser fos precisament aquest el mateix principi que un dia llunyà va il·luminar alguna entitat d’extrema saviesa, quan va decidir fornir-la a ella, i a tota la família de les mosques, amb aquests grans panells oculars compostos que tenen, i que no permeten que se’ls hi escapi res del que succeeix al seu voltant…

Fossin quins fossin els motius originaris de disseny, ara, al bell mig del seu camp de visió polièdric, s’hi enquadra la torre de l’església d’un poblet habitat per humans orgullosos que la menyspreen, multiplicada en una infinitat de torretes minúscules matisades des d’angles i gradacions lumíniques diferents. A la mosca, certament, no li interessa gens ni mica l’arquitectura, però sí molt les concentracions de gent, i encara que els homes acostumin a dir d’ella que tan sols és un insecte molest i fastigós que frueix passejant-se per la merda, a ella allò que més li plau, sens dubte, és perdre’s entre ells: jugar sobre les seves epidermis banyades en suor, i tastar els sucs de totes les coses que traginen. Sent així, doncs, la mosca ben aviat deixa a una banda torres i campanars, i balcons i terrats, i enlloc d’això opta per capbussar-se en una sobtada trajectòria descendent, que la col·loca al centre de l’animació matinera que agita els carrers.

La plaça major és ben abarrotada; s’hi sent el barbull incomprensible de veus que negocien, i l’olor dolç de les fruites mesclat amb la fortor del peix. Engrescada per tota aquesta onada de sensacions, la mosca va errant en ziga-zagues veloces entre els cossos pudents d’homes i dones, i d’avis i nens, fins que tot d’un plegat, guiada pel seu caprici, es decideix a posar les potes sobre el borrissol d’un préssec madur. L’assaboreix pas a pas, mentre hi camina per damunt com si fos un món nou i inexplorat, i, cada cop que detecta algun punt que li resulta especialment agraït, hi aplica la seva trompa, per xuclar-ne les essències amb delit. Malauradament, la tranquil·litat d’una mosca, igual com passa amb la seva existència, està cridada a durar ben poc, i de cop una mà monstruosa s’abalança sobre la peça amb els cinc dits ben oberts, talment com les grapes temibles d’un depredador. La mosca, que roman però sempre atenta i vigilant, rarament es deixa enganxar per sorpresa: amb una maniobra àgil remunta ràpidament el vol, i, dibuixant un primer cercle imprecís a l’aire, tot seguit s’allunya, portada per un nou aroma que la reclama més enllà.

A la paradeta del costat, les patates i totes les altres hortalisses no li fan gaire el pes, de manera que s’acaba decantant pel coll greixós d’una dona rude de camp que despatxa els seus clients. Pel gust que li descobreix, tot li fa pensar que, de bon matí, no deu haver disposat de massa temps per passar sota la dutxa, ni tampoc de malbaratar la seva flaire característica amb cap inhibidor artificial d’aquells tan poca-soltes que s’encaparren a utilitzar els humans: dos detalls, sens dubte, que una mosca sempre agraeix de tot cor. El cos agrest i rotund de la seva amfitriona, en conseqüència, se li revela com un paradís inalterat d’olors i sabors superposats que l’atrapen i la sedueixen, i la mosca arriba a covar el pensament de no abandonar-lo mai, de fer-ne el seu refugi particular de pols i de sutge, i de greix i de sal. La dona, per desgràcia, no sembla compartir la mateixa opinió, i no triga en empaitar-la amb un moviment maldestre, enutjada i cridant-li improperis i malediccions; la foragita un, dos, i tres cops… fins que la mosca es convenç de que allí tampoc no és ben rebuda, i de que no se li dispensarà un tracte molt agradable en cas que provi de tornar.

Un altre vol curt, i la mosca aterra ara al damunt d’un llobarro fresc. Tota despreocupada, fa un tomb sobre les seves escames relliscoses, i s’impregna del seu sabor a mar, mentre els humans gesticulen i fan anar els seus membres gegantins d’aquí cap allà, intercanviant pedaços de paper insulsos per bosses plenes de gambes i cues de rap. La mosca, però, ja n’ha tastat molts de llobarros, així que se’n cansa aviat; suaument es deixa caure lliscant pel ventre del peix fins a un llit de glaçons de gel, i després se’n va fent saltironets cap a una muntanya de cloïsses que s’aixeca tot just al costat. Amb desencís, en arribar-hi descobreix que la superfície rocosa d’aquells animalons tan reservats no ho és gaire d’interessant, i de seguida es disposa a agafar embranzida per cercar nous horitzons… però justament en aquell precís instant quelcom inesperat l’atura: una altra mosca, que s’ha enfilat pel vessant oposat del mateix monticle, tot xarrupant amb deliri una closca rugosa incrustada d’immundícia marina i restes de sal. Intrigada, de primer, la mosca resta palplantada durant un microsegon o dos, observant a la nouvinguda amb precaució. Ben aviat, però, comença a sentir-se envaïda per una fascinació insospitada que no li deixa marxar: potser sigui per la coqueteria amb què l’altra es neteja els ulls, amb aquella manera que té de fregar-se’ls delicadament amb les seves potetes davanteres; tal vegada sigui degut a la gracilitat amb què belluga les seves ales perfectes; qui sap quins seran els detalls imperceptibles que en realitat reclamen l’atenció d’una mosca… El cas és que, d’improvís, la mosca cau enlluernada sota l’esclat màgic de la química, brillant i inequívoca, i se n’adona que en realitat allò que es mira és una femella excepcional… un exemplar perfecte i ben sa, que els mandats incontestables del seu codi genètic, automàticament, li ordenen que ha de festejar.

Al cim d’una muntanya de cloïsses, doncs, es troben mosca i mosca, i totes dues comencen a jugar. L’una ronda a l’altra; l’altra se’n vol escapar. La primera fa una temptativa tímida d’acostar-s’hi, però la segona fuig i es fa pregar. Finalment, després d’una estona perseguint-se en cercles, totes les reticències inicials s’acaben afluixant; mosca femella acull en el seu si a mosca mascle, i les seves potes s’entrellacen de forma definitiva en una abraçada que els hi fa oblidar-se del món que giravolta més enllà. Tant es així que, trobant-se immerses en el gaudi de la seva unió, cap de les dues encerta a adonar-se del ràpid canvi que s’està esdevenint a la pressió atmosfèrica del seu voltant…

Massa tard. Quan a la fi els hi salten totes les alarmes, ja és per trobar-se al damunt un diari enorme i pesant, materialitzant-se a tota velocitat des dels sostres de la seva visió polièdrica; horrorós, ferotge, ple de fileres i més fileres de símbols indesxifrables alineats a les seves pàgines, ben bé com si fossin mosques aixafades en cruel ritual; amb un munt de fotografies burletes d’homes i dones arrogants que decideixen sobre coses importants, que semblen assenyalar-les i riure-se’n, fent escarni del seu destí fatal.

 

 

DAVID D’ARGENT

14 d’octubre de 2010

Guanyador del XIV Premi Literari en Llengua Catalana – Associació de Veïns Sagrada Família (BCN)

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________