QÜESTIÓ DE SORT

Una imatge de televisió: un plató insuls amb un senyor inexpressiu assegut davant d’una taula, sobre la qual descansen una sèrie de boles de colors numerades; una mica més enllà un bombo que giravolta sense parar, fins que finalment s’atura, i, capriciós, escup una altra bola. Una dona espatarrant la recull, mirant a la càmera amb un somriure permanent, i se l’emporta cap a la taula, desfilant sobre tacons de vertígen. El senyor anuncia el número, sense una engruna d’emoció que moduli la seva veu: el sis.

―No, no, no! Merda! Collons! No! ―es desespera un televident en algun lloc a l’altre costat de la pantalla, deixant-se caure de genolls al terra, les mans al cap―. No m’ho puc creure… jo em foto un tret…

Per alguna casualitat que no convé ara analitzar, ens trobem al minúscul saló-menjador de l’humil apartament d’un individu que es diu… es diu Gustau, per assignar-li un nom així a l’atzar. Acaba de perdre tres milions d’euros en el sorteig de la loteria, per un sol número, el set enlloc del sis. A pesar de la seva desgràcia, certament curiosa, gairebé hilarant, no tenim que témer per la seva vida; l’amenaça que acaba de proferir no va de debò, tot i que l’exasperació que s’ha apoderat d’ell li ofusqui per complet el sentit i la raó. Al seu costat, amb el cul tranquil·lament amotllat a la forma d’una butaca ronyosa, el seu amic el contempla amb rostre seriós, mentre liba delicadament d’una copa reomplerta amb “tinto de verano”, un cop se’ls hi ha acabat el xampany.

―Vinga, vinga, va… no facis un drama. Després de tot, no em negaràs que el resultat era del tot previsible…

En escoltar el comentari, automàticament, el Gustau suspèn la seva enrabiada i deixa de cagar-se en tot el santoral, encara amb el bitllet de loteria fet bocinets entre les mans, i aixeca el cap per mirar estranyat al seu amic, com si aquell raonament cabal fos l’extravagància més gran que hagués escoltat mai.

―Cony, sí… un mai s’espera guanyar… pero collons, perdre així, quan ho tenia ja tan a prop? Com pot ser la sort tan cruel?

―Però quina sort? ―riu l’altre, sincerament divertit―. De què em parles? No em diguis que encara creus en aquesta bajanada…

―És clar ―replica en Gustau tot ofès, gairebé tant com si fossin les seves creences religioses el que allí s’està posant en qüestió―. Com li diries tu, si no, al fet que sigui el caprici d’unes boles que giren sense sentit el que tingui que decidir si jo sóc pobre o ric? O al miracle inexplicable que impedeix a un home de negocis, atrapat en un embús de trànsit, acabi finalment embarcant-se en un avió que després s’estavellarà?

Tan sols un parell de segons, no més, resulten suficients perquè l’interpel·lat articuli la seva resposta.

―Molt fàcil. Relació causa-efecte ―sentencia amb un somriure de suficiència, i després prossegueix amb la seva explicació―. Des de la teva visió subjectiva tot et podrà semblar atzar o caprici, però si ho contemples amb objectivitat tot es converteix en una pura qüestió matemàtica, amic meu: números expressats en les lleis de la física que fan que la força amb què s’acciona el bombo i las trajectòries originades per les diferents caramboles sigui l’únic que determini finalment que un número acabi caient i un altre no. El mateix amb l’exemple de l’avió: una simple qüestió de càlcul espai-temporal. Amb les dades suficients a la mà, estimat amic, seria possible preveure en tot moment qualsevol cosa que vagi a succeir en aquest món…

Un cop finalitzat el discurs del seu company, en Gustau queda pensatiu un moment, valorant curosament la conveniència de la gosadia que li acaba de creuar el pensament.

―Molt bé ―es decideix al final, alçant-se del sofà―, si estàs tan segur d’això no t’importarà que proposi un petit joc que tot just se m’ha ocorregut.

Seguidament s’encamina cap a un petit moble que llangueix en un racó, i, després de furgar una estona en els seus calaixos, retorna amb un revòlver antic i un parell de bales a les mans.

―Anem a comprovar qui té la raó…

 

Aquella nit, més tard, alertats pels trets, els veïns acabaran trucant a la policia, que no tindrà més remei que esbotzar la porta. En entrar trobarà la tele encesa i diverses ampolles buides, més dos cadàvers serens, còmodament aposentats als seus seients, amb un tret al cap cadascun: l’un condemnat per la seva mala ratxa; l’altre per no haver adquirit el bon costum de portar a sobre una calculadora científica, sempre inseparable juntament amb la cartera i les claus del cotxe.

 

 

DAVID D’ARGENT

27 d’agost del 2011

(Traduït de l’original en castellà)

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

  

SEGONES OPORTUNITATS

Després d’uns minuts d’espera, una vegada van haver-se carregat totes les aplicacions i plug-ins, l’inspector Nicolás Egea, de la Brigada d’Investigació Tecnològica, va materialitzar-se finalment a la propietat de Lady Barbarella. L’interior de la casa era extremadament mínim: tan sols un parell de sofàs grandiosos d’un blanc impol·lut ocupant el centre d’un saló enorme, envoltat d’amplis finestrals que oferien unes vistes impressionants sobre el mar; al sostre, una línia de lámpades cúbiques que penjava de llargs cables d’acer. Contra l’única paret, s’arrepenjava un televisor gegantí de pantalla plana, programat en un bucle d’imatges que mostraven orgies ominoses, entre musculosos homes alats i sirenes, i cavalls de tors humà que desfloraven verges, extasiades davant de la seva primera experiència virtual.

―Li agrada el que veu, inspector? ―va preguntar de sobte una veu melosa, insinuant, al seu darrere.

Lleugerament sobresaltat, l’inspector va girar-se al moment, i va descobrir a una dona de formes absolutament voluptuoses, que va provocar que se li tombés el gotet de cafè, de pur nerviosisme, allà de tornada a la seva gris oficina de Madrid. La va contemplar davallar des d’el pis superior, estirant les seves llargues cames nues sobre esglaons que semblaven sostenir-se sobre el buit, i després, una cop va tenir-la al davant, es va deixar perdre en la seva textura perfecta, que gairebé dissimulava del tot els poliedres que composaven el seu cos d’escàndol, sinuós i temptador.

―He vingut… he vingut per a fer-li unes preguntes… ―va aconseguir dir al final, forçant-se a mantenir la calma― …en relació a una investigació que s’està duent a terme.

―Endavant, inspector. Dispari doncs.

―Què li diu el nom de Maverick85?

―No molt, la veritat; no sé res de la seva vida real. Ens vam conéixer aquí, en aquest món, i mai parlem de negocis… només de plaer ―va remarcar, llençant-li una mirada lasciva a l’avatar de l’inspector, de dalt a baix―. Puc preguntar per què l’estan investigant?

―Tenim motius sòlids per pensar que el seu perfil de Second Life és en realitat una tapadora. Sospitem que està utilitzant el seu negoci inmobiliari de compravenda de terrenys virtuals per a blanquejar diners procedents del tràfic de drogues.

Lady Barbarella va callar; va prendre’s un instant per a analitzar aquella revelació, conscient que els ulls del policia es debatien en una lluita ferotge per tal de no precipitar-se al damunt del seu escot vertiginós. Al final, va decidir avançar-se unes passes, bellugant els malucs, i li va agafar la corbata, recreant-se en el tacte subtil dels seus píxels.

―Miri inspector… com ja li he dit, en Maverick i jo solament ens ho passem bé junts. No obstant això, tinc la fortuna de comptar entre els meus amics a gent molt influent que acostuma a fer tractes amb ell. Potser desitgi conèixer-los…― va suggerir, apropant perillosament els seus llavis als d’ell, de manera incitadora―. Aquesta nit faré una festa, aquí, a casa meva. Per què no s’hi passa, i els hi presento a la intimitat?

La intimitat… podia imaginar-se perfectament el que allò significava…

 

L’inspector Nicolás Egea va sentir-se pres d’una gran turbació quan va desconnectar-se d’aquell univers paral·lel, de tornada a la realitat anodina del seu despatx a la cinquena planta de la Comissaria General de la Policia Judicial. Encara es trobava en tractament de desintoxicació per la seva addicció al “cibersexe”, i li horroritzava la idea d’una recaiguda… però després de tants mesos ficat en carrerons sense sortida, sense saber a què agafar-se, l’ombra del dubte planava al seu damunt. De veritat podia permetre’s el luxe de renunciar a seguir una línia d’investigació com aquella?

 

 

DAVID D’ARGENT

23 de febrer de 2011

(Traduït de l’original en castellà)

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________