En un dia clar d’abril una mosca va volant pel cel; no gaire alt, perquè la vida no els hi ha reservat fites gaire elevades a aquestes criatures, però si molt ràpid, perquè s’hi juga la pell. Acaba d’escapar pels pèls del bec d’un pardal, gràcies a les seves piruetes i al seu vol irregular, i tot i que creu haver-lo despistat, no se’n refia. De fet, l’instint prou bé que s’ho dictamina amb un missatge d’allò més clar: per anar per aquest món ple de perills hi calen mil ulls, i una mosqueta minsa i poqueta cosa com ella no es pot permetre el luxe d’abaixar la guàrdia ni un instant. Ben mirat, potser fos precisament aquest el mateix principi que un dia llunyà va il·luminar alguna entitat d’extrema saviesa, quan va decidir fornir-la a ella, i a tota la família de les mosques, amb aquests grans panells oculars compostos que tenen, i que no permeten que se’ls hi escapi res del que succeeix al seu voltant…

Fossin quins fossin els motius originaris de disseny, ara, al bell mig del seu camp de visió polièdric, s’hi enquadra la torre de l’església d’un poblet habitat per humans orgullosos que la menyspreen, multiplicada en una infinitat de torretes minúscules matisades des d’angles i gradacions lumíniques diferents. A la mosca, certament, no li interessa gens ni mica l’arquitectura, però sí molt les concentracions de gent, i encara que els homes acostumin a dir d’ella que tan sols és un insecte molest i fastigós que frueix passejant-se per la merda, a ella allò que més li plau, sens dubte, és perdre’s entre ells: jugar sobre les seves epidermis banyades en suor, i tastar els sucs de totes les coses que traginen. Sent així, doncs, la mosca ben aviat deixa a una banda torres i campanars, i balcons i terrats, i enlloc d’això opta per capbussar-se en una sobtada trajectòria descendent, que la col·loca al centre de l’animació matinera que agita els carrers.

La plaça major és ben abarrotada; s’hi sent el barbull incomprensible de veus que negocien, i l’olor dolç de les fruites mesclat amb la fortor del peix. Engrescada per tota aquesta onada de sensacions, la mosca va errant en ziga-zagues veloces entre els cossos pudents d’homes i dones, i d’avis i nens, fins que tot d’un plegat, guiada pel seu caprici, es decideix a posar les potes sobre el borrissol d’un préssec madur. L’assaboreix pas a pas, mentre hi camina per damunt com si fos un món nou i inexplorat, i, cada cop que detecta algun punt que li resulta especialment agraït, hi aplica la seva trompa, per xuclar-ne les essències amb delit. Malauradament, la tranquil·litat d’una mosca, igual com passa amb la seva existència, està cridada a durar ben poc, i de cop una mà monstruosa s’abalança sobre la peça amb els cinc dits ben oberts, talment com les grapes temibles d’un depredador. La mosca, que roman però sempre atenta i vigilant, rarament es deixa enganxar per sorpresa: amb una maniobra àgil remunta ràpidament el vol, i, dibuixant un primer cercle imprecís a l’aire, tot seguit s’allunya, portada per un nou aroma que la reclama més enllà.

A la paradeta del costat, les patates i totes les altres hortalisses no li fan gaire el pes, de manera que s’acaba decantant pel coll greixós d’una dona rude de camp que despatxa els seus clients. Pel gust que li descobreix, tot li fa pensar que, de bon matí, no deu haver disposat de massa temps per passar sota la dutxa, ni tampoc de malbaratar la seva flaire característica amb cap inhibidor artificial d’aquells tan poca-soltes que s’encaparren a utilitzar els humans: dos detalls, sens dubte, que una mosca sempre agraeix de tot cor. El cos agrest i rotund de la seva amfitriona, en conseqüència, se li revela com un paradís inalterat d’olors i sabors superposats que l’atrapen i la sedueixen, i la mosca arriba a covar el pensament de no abandonar-lo mai, de fer-ne el seu refugi particular de pols i de sutge, i de greix i de sal. La dona, per desgràcia, no sembla compartir la mateixa opinió, i no triga en empaitar-la amb un moviment maldestre, enutjada i cridant-li improperis i malediccions; la foragita un, dos, i tres cops… fins que la mosca es convenç de que allí tampoc no és ben rebuda, i de que no se li dispensarà un tracte molt agradable en cas que provi de tornar.

Un altre vol curt, i la mosca aterra ara al damunt d’un llobarro fresc. Tota despreocupada, fa un tomb sobre les seves escames relliscoses, i s’impregna del seu sabor a mar, mentre els humans gesticulen i fan anar els seus membres gegantins d’aquí cap allà, intercanviant pedaços de paper insulsos per bosses plenes de gambes i cues de rap. La mosca, però, ja n’ha tastat molts de llobarros, així que se’n cansa aviat; suaument es deixa caure lliscant pel ventre del peix fins a un llit de glaçons de gel, i després se’n va fent saltironets cap a una muntanya de cloïsses que s’aixeca tot just al costat. Amb desencís, en arribar-hi descobreix que la superfície rocosa d’aquells animalons tan reservats no ho és gaire d’interessant, i de seguida es disposa a agafar embranzida per cercar nous horitzons… però justament en aquell precís instant quelcom inesperat l’atura: una altra mosca, que s’ha enfilat pel vessant oposat del mateix monticle, tot xarrupant amb deliri una closca rugosa incrustada d’immundícia marina i restes de sal. Intrigada, de primer, la mosca resta palplantada durant un microsegon o dos, observant a la nouvinguda amb precaució. Ben aviat, però, comença a sentir-se envaïda per una fascinació insospitada que no li deixa marxar: potser sigui per la coqueteria amb què l’altra es neteja els ulls, amb aquella manera que té de fregar-se’ls delicadament amb les seves potetes davanteres; tal vegada sigui degut a la gracilitat amb què belluga les seves ales perfectes; qui sap quins seran els detalls imperceptibles que en realitat reclamen l’atenció d’una mosca… El cas és que, d’improvís, la mosca cau enlluernada sota l’esclat màgic de la química, brillant i inequívoca, i se n’adona que en realitat allò que es mira és una femella excepcional… un exemplar perfecte i ben sa, que els mandats incontestables del seu codi genètic, automàticament, li ordenen que ha de festejar.

Al cim d’una muntanya de cloïsses, doncs, es troben mosca i mosca, i totes dues comencen a jugar. L’una ronda a l’altra; l’altra se’n vol escapar. La primera fa una temptativa tímida d’acostar-s’hi, però la segona fuig i es fa pregar. Finalment, després d’una estona perseguint-se en cercles, totes les reticències inicials s’acaben afluixant; mosca femella acull en el seu si a mosca mascle, i les seves potes s’entrellacen de forma definitiva en una abraçada que els hi fa oblidar-se del món que giravolta més enllà. Tant es així que, trobant-se immerses en el gaudi de la seva unió, cap de les dues encerta a adonar-se del ràpid canvi que s’està esdevenint a la pressió atmosfèrica del seu voltant…

Massa tard. Quan a la fi els hi salten totes les alarmes, ja és per trobar-se al damunt un diari enorme i pesant, materialitzant-se a tota velocitat des dels sostres de la seva visió polièdrica; horrorós, ferotge, ple de fileres i més fileres de símbols indesxifrables alineats a les seves pàgines, ben bé com si fossin mosques aixafades en cruel ritual; amb un munt de fotografies burletes d’homes i dones arrogants que decideixen sobre coses importants, que semblen assenyalar-les i riure-se’n, fent escarni del seu destí fatal.

 

 

DAVID D’ARGENT

14 d’octubre de 2010

Guanyador del XIV Premi Literari en Llengua Catalana – Associació de Veïns Sagrada Família (BCN)

_____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________

 

Anuncis